Dies en que aprenem.

Dies de moltes converses, aquest gener tot just passat, sens dubte la part més apassionant de fer política. Hi ha ganes, hi ha interès, hi ha crítica, hi ha molt debat a la Garriga, no descobreixo res. El que trobo imprescindible és que aquest debat no es limiti per a un període com l'electoral, ni tan sols es limiti als partits polítics o a les organitzacions i persones que representen democràticament a la ciutadania.

Falten poc més de cent dies per les eleccions municipals i tot aquest debat que durant aquests anys s'ha fet públic per una banda a través de plataformes i grups de pressió ciutadana i per l'altra dels grups polítics municipals es materialitzarà en trobades, conferències, xerrades i al final, promeses i eleccions. Bé, és el què toca i està molt bé, però no n'hi ha prou. Hem après que en política cal un procés de diàleg continu i que enforteixi la ciutadania. L'altre dia a la conferència de l'amic Jordi Solé, alcalde de Caldes, feia una llista de les causes de la “desafecció” i trobo que aquesta n'és una: un cop escollits pel poble no n'hi ha prou a rebre copets a l'espatlla, cal sortir al carrer i escoltar al ciutadà i sobretot que aquesta actitud no sigui ni oportunista ni dictada per la necessitat política, sinó la forma de fer i de ser. Calen polítics que entenguin quines demandes, reflexions i propostes estan rebent dels seus veins i alhora sapiga explicar quina feina està fent a l'administració. És el que en diem “polítics conductors”, que entenguin i que es facin entendre, que rebin i que donin, que escoltin i que incorporin.

Enfortir el ciutadà, aquesta ha de ser una recepta per enfortir la democràcia. Sé perfectament que això s'ha intentat i de vegades no s'ha aconseguit, i que hi ha gairebé tantes opinions com ciutadans i per tant el diàleg continu no és garantia de satisfacció generalitzada. Però tot i així, en l'àmbit municipal que és el més proper, és llastimós que això ni tan sols s'intenti o s'intenti com a operació merament estratègica.

Si n'hem après de coses aquests dies, i aquests anys passats. Que la confrontació per la confrontació no duu enlloc, que el debat estèril i contra parets tampoc, que una cosa és el què es diu i l'altra el què es fa i que hauríem de superar la síndrome de l'enrocament en les propies sigles polítiques i començar a participar de projectes comuns, des de posicions ideològiques, sens dubte, però amb obertura de mires. Crec que a la Garriga això és possible i per això gent molt diversa ens hem embarcat en el projecte d'Acord per la Garriga. Ara toca passar a l'acció.